––––•(-•Miquel Martí i Pol•-)•––––

Va néixer a Roda de Ter  (Osona), el 19 de març de 1929. El 1999 es candidat pel Premi Nobel. Durant molts anys de la seva vida pateix esclerosi múltiple. Mor el 11 de novembre de 2003. És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. També va escriure prosa i va fer traduccions. 

Galardonat amb els premis:  

- Premi Òssa Menor (1953): Paraules al vent. 

- Premi Lletra d’Or (1976): El llarg viatge. 

- Premi Fastenrath (1978). 

- Premi de la Crítica (1978): Esrtimada Marta.  

- Premi Ciutat de Barcelona (1981): L’àmbit de tots els àmbits. 

- Creu de Sant Jordi (1983). 

- Nosside internacional de la Vall d’Aosta. 

- Premi Salvador ESPRIU (1987): Els bells camins. 

- Premi Nacional de Literatura de la Generalitat (1988). 

- Premi Ciutat de Barcelona (1988): eEls bells camins. 

- Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1991). 

- Premi de la Crítica de la Poesia Catalana (1991): Suite Parlaba. 

- Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992). 

- Cavall Verd de poesia (1994): Un hivern plàcid. 

- Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1998): Llibre de les solituds. 

- Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999). 

- Premi Laureà Meià (2002): Després de tot

                                                                                  ___________________________________________________________

Si parlo de la mort...

Si parlo de la mort és perquè em moro

i al capdavall més val parlar de coses

quan hom coneix intensament. La meva

mort, per exemple, la tinc sabuda, fa molt de temps que convivim i encara

conviurem molt de temps, fins que es resolgui

d’un cop per sempre el pret que mai no aporta,

malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.

Llavors serà el moment de l’elegia

i algú hi aura per fer-me el panegíric

(en català, si us plau, i en decasíl·labs)

que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.

Mentrestant parlo de la mort, tal volta

perquè és allò que tinc més viu i pròxim

per no caure en subtils pedanteries

que, fet i fet, no porten a cap banda.

Parlo, doncs, de la mort, i a mñes em moro.

no es pot pas demanar més honradesa.

Quadern de vacances (1976)

Miquel Martí i Pol s'atraveix a parlar de la seva mort.

Des de feia anys patia esclerosi múltiple, una malaltia que no es pot curar, i sabia que tard o d'hora li tocaria aquest destí.

A molta gent els fa por parlar de la seva pròpia mort, però pel que veiem en aquest poema Martí i Pol ho va acabar acceptan.

Miquel Martí i Pol va viure vint-i-set anys més deprés d'escriure el poema Si parlo de la mort...

___________________________________________________________

No demano gran cosa 

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa...

Vint-i-set poemes en tres temps (1970 - 1971)

Miquel Martí i Pol com he dit abans patia esclerosi múltimple, sempre estava a una cadira de rodes, que l'impedia portat una vida normal.

Amb aquest poema, preten desfogra-se, ja que no podia ni parlar ni moure's.

És un poema fàcil d'entendre.