Blogia
ΣL Сlμb ĐєlS PθЄTЄS

––––•(-•J.V.Foix•-)•––––

––––•(-•J.V.Foix•-)•––––

J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Premis:

  • Lletra d'Or (1960): Onze Nadals i un Cap d'Any.
  • Premio Nacional de Literatura Catalana (1966).
  • Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973).
  • Crítica de Serra d'Or (1980).
  • Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona (1980).
  • Medalla d'Or de la Generalitat (1981).
  • Chevalier de l'Ordre des Arts et des Lettres (1984).
  • Premio Nacional de las Letras Españolas (1984).
  • Ciutat de Barcelona (1986): Cròniques de l'ultrason.
  •  

    ___________________________________________________________

    És quan dormo que hi veig clar

    És quan plou que ballo sol
    Vestit d'algues, or i escata,
    Hi ha un pany de mar al revolt
    I un tros de cel escarlata,
    Un ocell fa un giravolt
    I treu branques una mata,
    El casalot del pirata
    És un ample gira-sol.
    Es quan plou que ballo sol
    Vestit d'algues, or i escata.
    És quan ric que em veig gepic
    Al bassal de sota l'era,
    Em vesteixo d'home antic
    I empaito la masovera,
    I entre pineda i garric
    Planto la meva bandera;
    Amb una agulla saquera
    Mato el monstre que no dic.
    És quan ric que em veig gepic
    Al bassal de sota l'era.
    És quan dormo que hi veig clar
    Foll d'una dolça metzina,
    Amb perles a cada mà
    Visc al cor d'una petxina,
    Só la font del comellar
    I el jaç de la salvatgina,
    -O la lluna que s'afina
    En morir carena enllà.
    Es quan dormo que hi veig clar
    Foll d'una dolça metzina.

    __________________________________________________________

    Sol i de Dol

    Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
    Em veig sovint per fosques solituds,
    En prats ignots i munts de licorella
    I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

    I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella
    —Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
    Deleges foll? ¿Vers quina meravella
    D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

    Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
    De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
    Jo m'hi sent nat; i, en desert sense estany

    O en tuc de neu, jo retrob el paratge
    On ja vaguí, i, de Déu, el parany
    Per heure'm tot. O del diable engany.

    ¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

    0 comentarios

    ¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres