Poesia Visual II
Poesia Visual I
Poesia Visual III
(-Joan Vinyoli-)
Biografia: Joan Vinyoli i Pladevall va néixer a Barcelona, el 3 de juliol del 1914. Quan tenia quatre anys va morir el seu pare, i amb la seva mare es va instal.lar a Sant Joan Despí. Als vuit anys, van tornar a anar a viure a Barcelona. A partir d'aleshores, va estiuejar a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge que va evocar en els primers poemes.
Als setze anys va entrar a treballar en una editorial, empresa en la qual va estar fins a la seva jubilació, l'any 1979.
Abans de la guerra civil espanyola va publicar poemes a les pàgines de «Quaderns de Poesia» i «La Publicitat».
Durant la guerra civil, va ser destinat a la Inspecció de Centres de Reclutament de la zona republicana, i va publicar el primer recull de poemes: Primer desenllaç (1937), molt treballat formalment i amb llenguatge contingut. Quan va acabar la guerra, l'escriptor va reprendre el treball editorial per necessitats econòmiques, tot i que el seu desig era iniciar estudis de Lletres. El 1945 es va casar amb Teresa Sastre.
A partir del 15 de maig de 1977, el poeta té una davallada física. Aquell dia va ser ingressat en un hospital afectat d'una trombosi cerebral. Més tard, se li va diagnosticar un càncer de pell. Després d'una intervenció quirúrgica, ja no es va tornar a restablir. Els dos darrers anys va viure sovint a l'Hotel de Vallvidrera a causa de la malaltia i el poeta va reprendre la seva vocació natural.
Premis: · Óssa Menor, 1951: Les hores retrobades. · Lletra d'Or, 1974: Encara les paraules. · Crítica Serra d'Or, 1976: Ara que és tard. · Crítica Serra d'Or, 1977: Vent d'aram. · Crítica Serra d'Or, 1981: A hores petites. · Nacional de Literatura Ministerio de Cultura, 1985: Passeig d'aniversari. · Generalitat de Catalunya, 1985: Passeig d'aniversari. · Ciutat de Barcelona, 1985: Passeig d'aniversari. · Crítica Serra d'Or, 1985: Passeig d'aniversari. Publicacions: · Primer desenllaç. Barcelona: Ed. Residència d'estudiants, 1937. · De vida i somni. Barcelona: Ariel, 1948. · Les hores retrobades. Barcelona: Els llibres de l'Óssa Menor, 1951. · El Callat. Barcelona: Els llibres de l'Óssa Menor, 1956. · Realitats. Barcelona: Els llibres de l'Óssa Menor, 1963. · Tot és ara i res. Barcelona: Edicions 62, 1970, 1982. · Encara les paraules. Barcelona: Edicions 62, 1973, 1983. · Ara que és tard. Barcelona: Edicions 62, 1975, 1982. · Poesia completa 1937-1975. Barcelona: Ariel, 1975. · Vent d'aram. Barcelona: Proa, 1976, 1984. · Llibre d'amic. Barcelona: La Gaya Ciencia, 1977. · El griu. Barcelona: La Magrana, 1978. · Obra poètica 1975-1979. Barcelona: Ed. Crítica, 1979. · Cercles. Barcelona: Edicions 62, 1980. · A hores petites. Barcelona: Ed. Crítica, 1981. · Antologia poètica. Barcelona: Proa, 1981. · Domini màgic. Barcelona: Empúries, 1984. · Passeig d'aniversari. Barcelona: Empúries, 1984. · Cants d'Abelone. Barcelona: Empúries, 1987. Obra poètica completa. A cura de Xavier Macià. Col.lecció Clàssics Catalans. Barcelona: Edicions 62 - Diputació de Barcelona, 2001.
Espistolaris:
Zarcelona/Roda de Ter. Correspondència Miquel Martí i Pol-Joan Vinyoli. Pròleg de Miquel Martí i Pol. Edició a cura de Xavier Folch i Andreu Rossinyol. Barcelona: Empúries, 1987.
Enregistraments:· Joan Vinyoli. Poesia (CD i llibret). Lectura de Feliu Formosa i Pep Montanyès. Música original de Joan Alavedra. Zanfonia DL, 1999.
__________________________________________________________
AMB RONCA VEUCom que no menjo per la fam que tinccom que no calmo la gran set que tinc,
com que no sé de canviar el meu crit
en mena de vianda,
pateixo de gana i de set i clamo retorçant-me.Tremolo, fosc, de les arrels a les fulles
i m’omplo d’enyorança turmentada
i em perdo molt endintre del gran bosc
ple de barrancs
i sóc el gall salvatge:
m’exalto de nit quan les estrelles vacil.len,
amb ronca veu anuncio l’aurora,
tapant-me els ulls, tapant-me el crit amb les ales,
i m’estarrufo collinflat i danso,
tot i saber que em guaiten els ulls del caçador.
__________________________________________________________
Cap a les deus
Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.
Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.
Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.
(-J.V.Foix-)
J. V. Foix (Barcelona, 1894-1987). Poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es defineix com "un investigador de la poesia". Comença a publicar abans de la guerra civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Incorpora al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Col·labora a les principals revistes catalanes i destaca com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Publica també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra civil espanyola i el franquisme estronquen el seu treball periodístic. D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). L'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Premis:
___________________________________________________________
És quan dormo que hi veig clar
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
__________________________________________________________
Sol i de Dol
Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de licorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: ¿On só? ¿Per quina terra vella
—Per quin cel mort—, o pasturatges muts,
Deleges foll? ¿Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i, en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
ACTIVITAT DE VÍCTOR CATALÀ
No hauríem de tenir en compte el sexe femení de l’autora, perquè per escriure no has de ser del sexe masculí.
Al segle XX les dones estaven discriminades en tots els camps de la ciència. Per això Caterina Albert es va canviar al nom pel de Víctor Català, ja que ella mateixa, abans de canviar-se el nom, havia patit discriminacions en un monòleg que havia fet perquè el jurat s’havia adonat que era una dona la que ho escrivia.
A més quan tu llegeixes un llibre mai et mires si és un escriptor o una escriptora, sinó que l’esculls pel títol o pel que explica la contraportada.
(-Salvador Espriu-)
Encara que els seus pares eren ambdós de la localitat d'Arenys de Mar, Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners, degut al fet que el seu pare era notari d'aquesta localitat. Al 1915 la seva família es trasllada a Barcelona, encara que seguirà passant els estius a Arenys de Mar. L'epidèmia de xarampió en 1922, arran de la qual la seva germana María Isabel morirà, li obliga a passar molt temps en llit, el que aprofita Espriu para llegir l'àmplia biblioteca familiar. Estudia Dret en la Universitat Autònoma de Barcelona, creada durant la Segona República, llicenciant-se en 1935. Al 1936 es prepara per a estudiar llengües clàssiques i egiptología, projectes que truncarà la guerra.
Acabada la guerra, la Universitat Autònoma és suprimida i la hi substituïx per l'oficial. Es prohibeix el català amb el que s'acaben les possibilitats de dedicar-se a l'ensenyament, que era la seva vocació. Treballa durant vint anys, com ajudant en una notaria, tenint poca activitat literària, davant la impossibilitat de publicar en català. La seva vida transcorre entre Barcelona i Arenys de Mar.
Al 1966 els estudiants celebren una reunió, conviden a diversos intel·lectuals, entre ells a Espriu, que és detingut i multat.
Va ser un dels quatre primers membres fundadors de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Les seves grans obres són:
- Doctor Rip (1931)
Ariadna al laberint grotesc (1935)
Antígona (escrita en 1939 y publicada en 1955)
- Primera història d'Esther (1948), on s’engloben els poemes:
Cementiri de Sinera (1946), Mrs Death (1952) i La pell de brau (1960)
Premis:
- Premi Internacional Montaigne (1971).
- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972).
- Ignasi Iglesias (1978).
- Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1980).
- Crítica Serra d'Or (1982): Les roques i el mar, el blau.
- Ciutat de Barcelona (1982): Les roques i el mar, el blau.
- Medalla d'Or de la ciutat de Barcelona (1982).
- Doctor Honoris Causa de la Universitat de Tolosa de Llenguadoc.
- Doctor Honoris Causa de la Universitat de Barcelona.
___________________________________________________________
Cementiri de Sinera
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol.
El lent record
dels dies
que són passats per sempre.
És un poema força treballat però alhora fàcil d'entendre.
Aquest poema ens explica com es Sinera (Arenys de Mar), amb el seu mar, els turons i el seu cementiri.
És un poema que reflecteix l’estimació i l’enyorament que té per Sinera, on els seus pares van viure i on Espriu va passar totes les vacances d'estiu.
___________________________________________________________
La pell de brau,
XLVI
Avegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre aixo, Separad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Separad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda
llibertat.
El poema parla sobre la Guerra Civil, cruel i sagnant. Dirigida per Francisco Franco.
En diu que un home té que morir pel poble, és a dir, per la seva cultura.
En aquest poema es reflecteix el que va passar a Catalunya, la falta de llibertat que va patir, per exemple la prohibición del català.
(-Miquel Martí i Pol-)
Va néixer a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929. El 1999 es candidat pel Premi Nobel. Durant molts anys de la seva vida pateix esclerosi múltiple. Mor el 11 de novembre de 2003.És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits. També va escriure prosa i va fer traduccions.
Galardonat amb els premis:
- Premi Òssa Menor (1953): Paraules al vent.
- Premi Lletra d’Or (1976): El llarg viatge.
- Premi Fastenrath (1978).
- Premi de la Crítica (1978): Esrtimada Marta.
- Premi Ciutat de Barcelona (1981): L’àmbit de tots els àmbits.
- Creu de Sant Jordi (1983).
- Nosside internacional de la Vall d’Aosta.
- Premi Salvador ESPRIU (1987): Els bells camins.
- Premi Nacional de Literatura de la Generalitat (1988).
- Premi Ciutat de Barcelona (1988): eEls bells camins.
- Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1991).
- Premi de la Crítica de la Poesia Catalana (1991): Suite Parlaba.
- Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992).
- Cavall Verd de poesia (1994): Un hivern plàcid.
- Premi de la Crítica Serra d’Or de poesia (1998): Llibre de les solituds.
- Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).
- Premi Laureà Meià (2002): Després de tot
___________________________________________________________
Si parlo de la mort...
Si parlo de la mort és perquè em moro
i al capdavall més val parlar de coses
quan hom coneix intensament. La meva
mort, per exemple, la tinc sabuda, fa molt de temps que convivim i encara
conviurem molt de temps, fins que es resolgui
d’un cop per sempre el pret que mai no aporta,
malgrat els aldarulls, sengles sorpreses.
Llavors serà el moment de l’elegia
i algú hi aura per fer-me el panegíric
(en català, si us plau, i en decasíl·labs)
que jo, bo i mort, escoltaré amb respecte.
Mentrestant parlo de la mort, tal volta
perquè és allò que tinc més viu i pròxim
per no caure en subtils pedanteries
que, fet i fet, no porten a cap banda.
Parlo, doncs, de la mort, i a mñes em moro.
no es pot pas demanar més honradesa.
Quadern de vacances (1976)
Miquel Martí i Pol s'atraveix a parlar de la seva mort.
Des de feia anys patia esclerosi múltiple, una malaltia que no es pot curar, i sabia que tard o d'hora li tocaria aquest destí.
A molta gent els fa por parlar de la seva pròpia mort, però pel que veiem en aquest poema Martí i Pol ho va acabar acceptan.
Miquel Martí i Pol va viure vint-i-set anys més deprés d'escriure el poema Si parlo de la mort...
___________________________________________________________
No demano gran cosa
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l'amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d'estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l'amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa...
Vint-i-set poemes en tres temps (1970 - 1971)
Miquel Martí i Pol com he dit abans patia esclerosi múltimple, sempre estava a una cadira de rodes, que l'impedia portat una vida normal.
Amb aquest poema, preten desfogra-se, ja que no podia ni parlar ni moure's.
És un poema fàcil d'entendre.